Uno de los textos absolutamente referenciales de la obra de Michel Onfray, con el que ha obtenido el prestigioso Premio Medicis de Ensayo. En él aparecen casi todas las claves teóricas que el autor ha desarrollado en su proyecto filosófico general: una ética de la inmanencia sostenida por nociones como las de individualismo libertario, utilitarismo festivo o erótica solar.
Onfray delimita en este libro un territorio ético decididamente ajeno a las virtudes de la renuncia y del sacrificio, o lo que es lo mismo: un contexto inasequible a la intratable melancolía que parece gobernar nuestro tiempo. Para ello reivindica las viejas virtudes representadas por la época del Renacimiento y la figura del Condotiero: una vitalidad desbordante y un talento singular para el heroísmo, condiciones necesarias para la constitución de individualidades fuertes, dotadas para la abundancia, la magnificencia, el placer y la amistad.

Pierre Charron. François La Mothe Le Vayer. Charles de Saint-Évremond. Pierre Gassendi. Cyrano de Bergerac. Baruch de Spinoza. Els dos primers volums de la Contrahistòria de la filosofia demostren, entre altres coses, que els presocràtics no existeixen; que Plató aspira a un acte de fe immens de les obres del materialista Demòcrit; que Epicur no és un garrí; que l'epicureisme dura més de cinc segles; que més de mil anys de gnosticisme llicenciós cauen en l'oblit de l'Edat Mitjana després de l'esbandida de la historiografia dominant; que hi ha molts cristians hedonistes; que Montaigne no va escriure els Assaigs, sinó que els va dictar —cosa que canvia tota l'estructuració de l'obra...—; que, a través de la seva «filla sobrevinguda», Marie de Gournay, dóna impuls al segle següent; etc. Precisament aquí, el segle XVII està tractat amb la idea de desconstruir mites i llegendes de la història oficial de la filosofia —convertida en la història de la filosofia oficial. Als antípodes d'un «Gran Segle» de postal amb Descartes, Pascal, Fénelon, descobrim una constel•lació de «llibertins barrocs» que, encara cristians, beuen de les fonts de Montaigne, dels relats de viatge dels descobridors del Nou Món, de les sales d'objectes insòlits, de les lliçons que donen les lents astronòmiques, de les anamorfosis dels pintors... Aquests filòsofs es diuen Charron, La Mothe Le Vayer, Saint-Évremond, Gassendi —o Spinoza, que curiosament mai no ha estat estudiat des de la perspectiva de la seva especificitat hedonista...

Dios no está muerto o, si lo estuvo, ahora se encuentra en la plenitud de su renacimiento, tanto en Occidente como en Oriente. De aquí la urgencia, según Onfray, de un nuevo ateísmo, argumentado, sólido y militante; que se presente como una postura nueva y positiva respecto a la vida, la historia y el mundo. La ateología debe enunciar una crítica robusta contra los tres monoteísmos principales, para después presentar un rechazo a la existencia de lo trascendente y promover el interés por «nuestro único bien verdadero: la vida terrena», el bienestar y la emancipación de los cuerpos y las mentes de mujeres y hombres. Algo alcanzable solamente a través de una «descristianización radical de la sociedad». Un libro que, sin duda, provocará discusiones y apasionará a miles de lectores.
«Apuesta por una autonomía capaz de reír con los materialistas, los rebeldes, los voluptuosos, en resumen, los verdaderos filósofos» (Christian Descamps, "La Quinzaine littéraire").
«Este libro será un bálsamo para quien crea que la religión es una debilidad y que existe una única Trinidad: hombre, materia y razón» ("Lire").

Simó. Basilides. Valentí. Carpòcrates. Epífanes. Cerint. Marc. Nicolau. Amaury de Bène. Cornelisz d'Anvers. Bentivenga de Gubbio. Walter d'Holanda. Joan de Brno. Heilwige de Bratislava. Willem van Hildervissem. Eloi de Pruynstinck. Lorenzo Valla. Marsili Ficino. Erasme. Michel de Montaigne. Marie de Gournay. Els que escriuen la historiografia oficial són els vencedors d'un combat que oposa tenaçment idealistes i materialistes. Amb el cristianisme, els primers van accedir al poder intel•lectual per vint segles. Des d'aleshores han afavorit els pensadors que treballen en la seva línia i han fet desaparèixer qualsevol empremta de filosofia alternativa. D'aquí ve que s'hagin amagat els cínics, els cirenaics, els epicuris, els cristians hedonistes, els agnòstics llicenciosos, els germans i germanes del Lliure Esperit, els llibertins barrocs, els Ultres de les Llums; els utilitaristes francesos i anglosaxons, els socialistes dionisíacs, els nietzcheans d'esquerra i altres rebels o rebotits. Aquesta Contrahistòria —que constarà de sis volums— explica l'aventura dels vençuts, de la seva saviesa feliç, del seu pensament brillant, del seu art de viure —de viure bé. De viure millor.

Perquè els que escriuen la historiografia oficial són els vencedors d'un combat que oposa tenaçment idealistes i materialistes. Amb el cristianisme, els primers van accedir al poder intel•lectual per vint segles. Des d'aleshores han afavorit els pensadors que treballen en la seva línia i han fet desaparèixer qualsevol empremta de filosofia alternativa. D'aquí ve que s'hagin amagat els cínics, els cirenaics, els epicuris, els cristians hedonistes, els agnòstics llicenciosos, els germans i germanes del Lliure Esperit, els llibertins barrocs, els Ultres de les Llums; els utilitaristes francesos i anglosaxons, els socialistes dionisíacs, els nietzcheans d'esquerra i altres o rebotits. Aquesta Contrahistòria -que constarà de sis volums- explica l'aventura dels vençuts, de la seva saviesa feliç, del seu pensament brillant, del seu art de viure -de viure bé. De viure millor. En aquests dos primers volums ens mostra, entre altres, que els presocràtics no van existir; que Plató aspirava a un immens acte de fe de les obres del materialista Demòcrit; que Epicur no és pas un poltre; que més d’un mil•lenni d'agnosticisme llicenciós travessa l'Edat Mitjana passat pel turmix de la historiografia oficial; que l'epicureisme dura més de cinc segles; que existeixen un bon grapat de cristians hedonistes i que Montaigne no ha escrit sinó que ha dictat els Assaigs, cosa que canvia tot el sistema de l'obra.

Onfray se pregunta por qué el idealismo ha triunfado sobre cualquier corriente materialista, por qué toda forma de goce es asociada al pecado –incluso desde una perspectiva laica– y a la culpa. Onfray revisa la historia entera de la filosofía y muestra que existe otra tradición en la que el hedonismo no representa el vicio sino la virtud. El gnosticismo licencioso, practicado por una rama de los seguidores de Plotino, opone al ascetismo platónico practicado por los cristianos una consideración del mundo material como sede y posibilidad del saber verdadero, no como una carga o una diabólica tentación. Más tardíamente, Simón el Mago, Heilwige de Bratislava o Lorenzo Valla (creador del cristianismo epicúreo) también se unirán a esta troupe de santos heréticos y contemplativos voluptuosos. No hay otro pensador capaz de inquietarnos y enseñarnos tanto como Onfray.

«Amb trenta llibres al meu darrere, sento la necessitat de tractar del tema de l'hedonisme. Si l'hagués de reduir a una pregunta, evidentment que seria la de Spinoza: "de què és capaç el cos?". A la qual cosa he d'afegir: què ho fa que s'hagi convertit en l'objecte filosòfic predilecte? Després, un devessall de preguntes: com pensar com a artista? De quina manera s'ha de situar l'ètica en l'àmbit estètic? Quin lloc cal deixar a Dionís en una cultura totalment dominada per Apol•lo? Quina mena de relació hi ha entre hedonisme i anarquisme? Quines formes ha de tenir una filosofia per ser practicable? Què pot esperar el cos de les biotecnologies postmodernes? En filosofia, quines relacions existeixen entre biografia i escriptura? Amb quins principis es fabriquen les mitologies filosòfiques? Com s'ha de descristianitzar l'episteme occidental? Són possibles noves comunitats?

Dios no está muerto, o si lo estaba, ahora se encuentra en la plenitud de su renacimiento, tanto en Occidente como en Oriente. De aquí la urgencia, según Onfray, de un nuevo ateísmo, argumentado, sólido y militante; que se presente como una postura nueva y positiva respecto a la vida, la historia y el mundo. La ateología debe enunciar una crítica robusta contra los tres monoteísmos principales, presentar un rechazo a la existencia de lo trascendente y promover el interés por «nuestro único bien verdadero: la vida terrena», el bienestar y la emancipación de los cuerpos y las mentes de mujeres y hombres. Algo sólo alcanzable a través de una «descristianización radical de la sociedad». Un libro que, sin duda, provocará discusiones y apasionará a miles de lectores en nuestro país después de haber sido un gran éxito en Francia, donde ha figurado en las listas de bestsellers durante muchos meses.
Michel Onfray, nacido en 1959, ha escrito una treintena de libros en los que formula un proyecto hedonista ético.

“Els tres monoteismes, animats per una mateixa pulsió de mort genealògica, comparteixen un conjunt de menyspreus idèntics: odi a la raó i a la intel·ligència, odi a la llibertat, odi a tots els llibres en nom d’un de sol, odi a la vida; odi a la sexualitat, a les dones i al plaer; odi al femení, odi al cos, als desitjos, als impulsos. A la vegada, el judaisme, el cristianisme i l’islam defensen la fe i la creença, l’obediència i la submissió, el gust per la mort i la passió pel més enllà, l’àngel asexuat i la castedat, la virginitat i la fidelitat monogàmica, l’esposa i la mare, l’ànima i l’esperit. Que és tant com dir crucificar la vida i celebrar el no-res...”

En Teoría del cuerpo enamorado Onfray ha pretendido liberar al eros de las múltiples trabas a las que el cristianismo y la sociedad normalizada lo tienen sometido. En la estela trágica de Bataille, siguiendo los estudios históricos de Foucault, Onfray penetra en la piel de la sexualidad humana: filosofía, ética y política quedan entremezcladas en esta obra materialista y libertina, que contrapone la tradición de pensadores y poetas como Diógenes, Horacio y Demócrito a autores cristianos como San Pablo o San Agustín.
En un fragmento de su obra Michel Onfray señala el designio de la misma: “Una geneaología del deseo, una lógica del placer y una política de las disposiciones permiten reflexionar, de manera entrecruzada sobre el papel de la falta, del ahorro y del instinto en la tradición idealista y renunciante, y luego sobre el exceso, el gasto y el contrato en la línea del materialismo hedonista. El conjunto brinda menos una respuesta precisa a las preguntas que siempre me he planteado sobre las mujeres que una tentativa de resolver de manera sosegada el problema de la posible relación entre los sexos”. Pasen y lean.
A día de hoy Michel Onfray se ha convertido en uno de los filósofos más interesantes de Francia. Pasada la resaca de la efervescente segunda mitad del siglo XX, Onfray ha aparecido como un soplo de aire fresco en la escena intelectual francesa. Su propuesta, cifrada en un materialismo hedonista, lúcido y socialmente subversivo, hereda lo mejor de esa corriente intelectual, desde la Antigüedad clásica (Epicuro, Lucrecio, los cínicos) hasta la Ilustración (Helvetius, Nietzsche, Deleuze). Onfray, como profesor de bachillerato, recuperó a un pensador olvidado, Georges Palante, nietzscheano de primera hora y nada heideggeriano. Con La sculpture de soi ganó en 1996 el Premio Médicis de Ensayo, en una obra que combina una ética política libertaria con una estética de la cura de sí.